Okupacions i Ocupació

Barcelona Marca Registrada – Unió Temporal d’Escrives. (2004) Traficante de Sueños.  

Okupacions i Ocupacions – C. Vela

Això no obstant, hi ha una conflictivitat, diguem-ne, de baixa intensitat, l’epicentre de la qual són les okupacions i, en menor mesura, les ocupacions, altament significatives encara que no s’hagin materialitzat en tota la dimensió del seu potencial polític.

Tradicionalment, als barris obrers hi ha hagut una pràctica no molt estesa, però tampoc excepcional, d’ocupació de l’espai mitjançant autoconstrucció d’habitatges i ocupació de pisos deshabitats; normalment pisos de protecció oficial atorgats als addictes al «Régimen» que els mantenien buits a l’espera de poder vendre’ls un cop finalitzat el període legal que els impedia la sortida al mercat. Eren ocupacions fetes per l’expeditiu procediment de la puntada de peu a la porta; una manera, en fi, de resoldre el problema de l’habitatge, sobretot, durant el moviment migratori a les ciutats industrials els anys 60 i 70, quan el Ministerio de Obras Públicas comptabilitza 1.754 ocupacions als barris de diferents ciutats.

Així, doncs, ocupacions i okupacions constitueixen dues experiències d’una mateixa naturalesa política que es manifesta, però, en dos nivells diferents i, fins i tot, divergents. Mentre l’ocupació apareix com a pràctica formalment despolititzada de la reapropiació proletària del valor d’ús de l’habitatge per a la reproducció del model de vida familiar burgès, l’okupació es presenta com una pràctica formalment polititzada – tot cercant models de convivència que trenquin amb el model dominant – que esdevé, però, realment ideologitzada i formalment auto referencial.

La dimensió de l’okupació com a «entre social», com a espai rescatat o alliberat de l’Administració i del mercat, tot i ser l’única expressió rellevant de l’antagonisme polític a la ciutat dels darrers anys, fins ara no ha ultrapassat el nivell embrionari. Potser perquè aquesta proposta d’intervenció està fonamentada en la premissa que la disponibilitat d’un espai autonòmic autogestionat «potencia» o «crea» moviment; una premissa la validesa de la qual, si no vol romandre dins el simple voluntarisme subjectivista, exigeix, si més no, ser plantejada amb la perspectiva dels elements pràctics on s’articulen les relacions socials, que són de força i d’antagonisme, però també de consens.

En qualsevol cas, s’ha de reconèixer que, al llarg d’aquests anys, ha estat l’okupació qui ha fet palesa la dimensió política de l’habitatge. I en aquest punt ens trobem amb una situació paradoxal on cal preguntar-se com és que l’exemple de l’okupació, malgrat l’arrelament i legitimació de moltes okupacions en el seu entorn immediat del barri, o atès que l’habitatge és un dels principals aspectes politicosocials de les ciutats, no ah tingut (fins ara?) un ressò pràctic més enllà d’una minsa fracció de la població jove.

Les raons d’aquests limitació no s’han de buscar solament a l’interior del fenomen okupa sinó, sobretot, en la conjuntura sociopolítica i en els mecanismes de gestió de la conflictivitat de la  ciutat-negoci, tal com veiérem a propòsit del projecte de 1992. És cert que l’okupació no és, ara per ara, un tipus de mobilització prou generalitzada i cohesionada (hi ha una manca d’homogeneïtat, per la seva diversitat d’inspiracions, propostes i projectes) com per considerar-la un moviment social, malgrat l’ús abusiu que darrerament es fa d’aquest terme. De fet, el que unifica l’okupació és una voluntat d’arrencar espais al circuit de la mercaderia i una radicalitat de la pràctica immediata (acció directa d’okupació) que de vegades, però, ha estat subsumida pel que podríem dir una excessiva preocupació pel discurs i la formalitat subversiva, el que ha donat com a resultat una percepció de l’okupació fàcilment recuperable pel reduccionisme mediàtic, com a verbalització de la subversió i estètica de representació de la radicalitat. De manera que es pot dir que, com succeeix a altres expressions de la contestació social als països capitalistes desenvolupats, la pràctica del discurs de la radicalitat substitueix el discurs pràctic de la radicalitat.

Potser per això, i per tal d’evitar la invocació de l’habitatge com a dret ciutadà, en tant que argument de clara connotació reformista, no s’ha aprofundit en la dimensió política de l’habitatge més enllà de la seva consideració com a dret formal i s’ha optat per fixar l’okupació dins una mena de cantonalisme que autolimita les possibilitats  d’una eventual convergència amb l’ocupació.

Potser una de les principals mancances d’aquest cicle de l’okupació ha estat, precisament, no haver aprofundit la crítica pràctica de la mercaderia habitatge, plantejada més enllà del reducte d’afinitat o d’interessos grupals, el que ha donat lloc, d’altra banda, a la percepció de l’okupació com a fenomen generacional de joves de classe mitjana amenaçats pel procés de proletarització (precarització).

Malgrat tot, la repressió desplegada (criminalització i desallotjaments) i l’estratègia de tensió posada en marxa per les autoritats contra l’okupació s’ha d’entendre en un sentit molt més ampli que el de fer front a un problema de governabilitat o d’ordre públic de la ciutat i els seus projectes de transformació mercantil. Per a les autoritats i el conjunt de l’aparell de control i gestió social amb la repressió de l’okupació es tracta d’avortar una dinàmica que fa palesa, en el cas concret de l’habitatge, la qüestió de l’apropiació privada de la riquesa socialment produïda.

Aquesta és la clau de volta d’un problema l’abast del qual pot prendre una dimensió política netament desestabilitzadora del procés d’acumulació de capital escampat sobre el territori, tal com varen demostrar les mobilitzacions entorn les autoreduccions i ocupacions dels anys 70 a França i Itàlia, o autoreduccions dutes a terme en alguns barris a la dècada dels 60. Autoreduccions que tenien un perllongament també en la inducció de l’anomenat «preu polític» dels serveis públic que caracteritza l’Estat del benestar o l’exigència d’estendre la xarxa de transport públic fins als barris pobres i la reivindicació del transport gratuït. El preu de l’aigua, com veurem més endavant, n’és també un cas semblant.

L’habitatge, convertit en mercaderia d’alt valor afegit per la via de l’especulació, apareix com a mecanisme complementari d’expropiacions dels assalariats «fora» del lloc de treball. Així ho va entendre els milers de persones que en aquells anys varen respondre a l’expropiació capitalista en el terreny de la reproducció social amb un contraatac en el mateix terreny: la reapropiació directa de la mercaderia en tant que producte, sense respectar les lleis del mercat i el seu valor de canvi. D’aquesta manera, s’atemptava pràcticament contra la naturalesa estrictament capitalista de la mercaderia que, desproveïda del seu valor de canvi, recuperava la seva dimensió de valor d’ús; altrament dit, era una forma de salari indirecte obtingut per l’acció directa dels assalariats.

Sense dubte estem parlant d’unes intervencions que només es poden entendre en el context del cicle de mobilitzacions obreres dels anys 70 i que res, o molt poc, tenen a veure amb la realitat d’enguany. Ara bé, l’evocació d’aquelles experiències aquí no està motivada per l’enyor dels bons temps passats, sinó per  subratllar-ne la diferència en quant a la funció de l’habitatge com a eix d’intervenció  en el procés de resistència a l’expropiació capitalista d’ahir com ara. I potser esbrinar aquesta diferència permetrà copsar l’escàs ressò social de l’okupació, com a resultat no només de les pròpies limitacions del «moviment», sinó sobretot com a conseqüència de les limitacions imposades pel context general definit per l’actual fase de relacions socials i l’evolució dels mecanismes d’integració i gestió dels potencials conflictius.

29-BCNmarca-registrada

Com s’ha comprovat a Barcelona, per exemple, la repressió (desallotjaments) és la primera mesura del poder per garantir l’expropiació capitalista del territori, especialment, quan això no suposa un cost polític, econòmic i social excessiu per a les institucions de control i representació. Ara bé, quan l’abast de l’onada d’okupacions o la seva incidència en una determinada conjuntura sociopolítica amenaça desbordar un certs límits, aleshores a Administració planteja la negociació. Així ha estat en molts casos de diferents ciutats europees amb resultats igualment diversos sobretot les polítiques municipals d’habitatge (control dels lloguers, usdefruit durant tota la vida en condicions «fora de mercat» dels espais okupats, etc.).

I aquesta és una qüestió oberta i inevitable a la qual s’ha  de donar resposta pràctica, tot tenint en compte que per bé que no hi hagi contradiccions fonamentals, ni lluites finals, ni subjecte capaç d’encapçalar l’objectiu emancipador, etc., per bé que les grans paraules del llenguatge revolucionari serveixen de ben poc, sí que hi ha una realitat de la mercaderia que, pel que fa a l’habitatge, és susceptible de ser subvertida i sabotejada en el seu contingut específicament capitalista i mercantil i, al capdavall, reapropiada pràcticament. Perquè sota la perspectiva de les mobilitzacions socials i obreres de les darreres dècades a Europa, que han tingut un caire més remarcablement autònom i anticapitalista, ens adonem que allò més important no és pas simplement el què  sinó el com,  i el lloc des del qual es parla i s’hi intervé.

El tret fonamental que distingeix la radicalitat real de les mobilitzacions socials és la seva capacitat de crear-ne comunitat de resistència i d’autonomitzar aquesta comunitat de lluita sobre una lògica de confrontació pròpia, en ruptura amb la lògica dominant de les lleis de l’economia i el mercat, per tal d’imposar uns objectius o, com succeïa amb les vagues autònomes a l’Estat espanyol als anys 70, unes condicions favorables de negociació als interessos de la classe treballadora.

És amb aquest horitzó que s’ha d’avaluar l’experiència de l’okupació i no sota les formes banalitzades de l’èxit o el fracàs, de la derrota o la victòria. De la mateixa manera que seria una ximpleria titllar de fracàs el moviment de la insubmissió perquè la seva cció hafi portat al Govern a reconvertir l’aparell militar en un exèrcit de mercenaris.

No crec que es pugui entendre l’okupació, com ara la resta dels anomenats moviments socials, única i prevalentment explicada per les limitacions subjectives i el voluntarisme dels seus protagonistes. Caldrà tenir en compte també les variables «objectives» que defineixen l’entorn en el qual s’esdevenen les mobilitzacions ciutadanes i els dispositius de gestió de la governabilitat de la metròpoli en el capitalisme desenvolupat.
I no només cal esbrinar els elements de control social directes, sinó també aquells elements, diguem-ho, indirectes, que enfonsen les seves arrels a les profunditats del teixit social i que fan d’amortidors del potencial conflictiu. Aquí només n’esmentaren un quants, a mode d’exemple, per tal d’il·lustrar aquests mecanismes «indirectes» d’articulació social posats en acció pels gestors del nou model de ciutat-negoci, que tenen com a objectiu la desactivació social de la ciutadania, tot assenyalant-ne igualment les limitacions.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s